VIDEO DISSABTE 16/03/2013

Properes locures

Divendres al matí surto direcció Sabiñanigo, a Huesca, dissabte vull prendre part a la famosa marxa cicloturista "Quebrantahuesos" coneguda per l'alta participació i per la seva duresa, son uns 200 km amb quatre ports de muntanya, no penso anar a fer temps, vull gaudir del recorregut i dels companys de ruta, he quedat amb la Frances per fer-la junts, en acabar tinc que espavilar-me, dutxa, menjar, recollir els trofeus i fer camí direcció a Puigcerdà, allà m'espera el meu fill, en Joanet com el coneixeu tots, el diumenge prendrem part a la Tres Nacions, 140 km primer cop per en Joanet i quinzena vegada per mi, afronto aquesta locura sense estar en optimes condicions, ni físiques ni morals, espero acabar, doncs d'aixó es tracta, i espero poder celebrar el fet d'arribar a Puigcerdà plegats amb el nen.
Properament cròniques

Fotos final remences

Aquesta és la sequencia d'imatges de l'arribada, una mica ajustada com podeu veure.


Sempre vol arribar devant meu.

Però com sempre dic, l'experiència és un grau.

Ens va separar tan sols un segon, no fos cas que em guanyes un altre cop.

10/05/2009 TERRA DE REMENCES

Bon dia a tothom, amb aquestes paraules voldria felicitar a tots aquells qui varen participar a la marxa cicloturista Terra de Remences, amics, coneguts i d’altres que potser no conec tant com em sembla o crec.

Vull nombrar uns quants, primer en Joan Coll Nogué, no se si el coneixeu, és un noi de 15 anys que s’estrenava amb les marxes.

No l’he posat primer per que sigui fill meu i n’estigui molt orgullós de ell per haver acabat el recorregut de 95 km.

Segueixo amb la llista de la resta de participants coneguts:

Marcel Pons
Ramón Cateura
Mariona de Planell
Jávi Gómez
Josep Clotas
Wolf Kisker
Mike
Francesc Tauler
Ferran Doménech
Neil Peachey
Tati Sarquella
Agustí Sánchez
Enric Bofill
Xavier Guillén
Lluis Barbosa
Joan Bases

Tinc ganes de felicitar-vos a tots per haver participat i acabat una marxa tan maca i dura com és aquesta.

També voldria donar la meva opinió de com veig les marxes, aquest any sense tenir la pressió del temps, ja que volia acompanyar en Joan, he pogut sentir la verdadera essència de les marxes cicloturistes, de fet m’ha donat compte de que ja no son marxes, son curses encobertes.

Son curses per el fet d’haver-hi un temps, una classificació, crec personalment que tot això tindria que desaparèixer, se per pròpia experiència que a tots ens agrada millorar el temps, si pot ser acabar davant els companys, existeix aquesta competició entre amics, no puc ni vull negar-ho, però també crec que ens hem passat.

Personalment he participat a alguna marxa on no hi ha ni classificació ni temps, ni tan sols et donen “xip” només tens que segellar el carnet de ruta als avituallaments que trobes per el recorregut, son marxes dures, llargues i amb un alt nombre de ciclistes, estic realment satisfet d’haver-hi participat i acabat, i tan sols et donen un diploma conforme l’has acabada passant per tots els punts de control.

Joan Coll Farró

Ciclocross

Per qui no sàpiga que és el ciclocross, he trobat una bona definició.

Qué és el ciclocross? (Per Miquel Gubianas)

El ciclocross és, simplement, el ciclisme en el seu estat primitiu.

Encara que pot explicar-se de moltes formes:

és lo més bèstia que ha parit mare, hardcore pur i durés fer 45 minuts a 197 pulsacions de mitja

és marica (o tonto) l'últimés sentir que algú respira molt fort, i adonar-te que ets tu

és voler matar al tio de davant, i no parar fins que el passesés saltar de la bici i quan tornes a pujar adonar-te que has pujat a la d'un altre

és posar la banya a l'únic lloc que tenies per passar i adonar-te que no hi cabiesés tirar-te per una baixada sense saber si hi ha final

és baixar de la bici perquè ja no pots més i adonar-te que has de pujar a peu

és entrar a meta totalment rebentat i sentir com et diuen que queden 4 voltes

és trencar el manillar a mig circuit i fotre't a córrer fins a boxes

és saltar a sobre de la bici i adonar-te que t'acabes d'aixafar un ou quan ja és massa tard

és sentir el xiulet de sortida i no pensar en res més que en pedalar fins a la mort

és pujar-te la bici a coll i no sentir com et claves la biela als ronyons

és fer-te mal a la cama i pensar que ja es curarà

és estar tres dies amb mal a tot el cos, refer-te tres dies més, i tornar a la següent cursa

és passar 8 o 9 vegades pel mateix lloc i adonar-te que la traçada bona no existia, o bé

és adonar-te que la traçada bona era la de la ultima volta

és baixar de la bici al moment oportú i guanyar una posició gràcies a això.i sobretot, a master30, és començar la cursa sent tots amics i acabar-la sent-ho més encara, però durant ella els has volgut matar a tots.

El ciclocross és tan dur que els que hi participem ens sentim protegits per la colla més que en cap altre disciplina.

Les passem tan putes que els lligams que fen en cursa només es poden comprendre si ets un dels nostres.

I tot i això, fer ciclocross significa posar-te a fer una cosa que no saps si t'agradarà, i quan portes dues curses no poder estar sense fer-ho.

El cross és, en resum, anar en bicicleta sigui quin sigui el terreny, sigui quin sigui el temps que fa, i sense importar per on es passa, és el camp a través més pur que hi ha, és simplement: anar en bicicleta.

Ni asfalt llis amb la roda fina ni fer la cabra amb la btt, una bicicleta per a tot, i punto pelota.

Cada dia que pasa em sorpren mes.

Em estat un cap de setmana als Pirineus Francesos, vam anar a un poble que es diu Argeles Gasoz, d'alla vam sortir amb bici dues colles, uns feien una volta llarga i el "nen" i jo mateix en feiem una de mes curta, l'objetiu hera arrbar a dalt del mitic Tourmalet, tinc que dir que cada dia em sorpren mes, l'actitud del "nen", no és un gran ciclista, ell mateix ho sap i ho reconeix, vol divertir-se i disfrutar, aixó el fa millor del que es pensa o creu, millor del que jo crec o em penso.

Si mai he patit a una pujada va ser el dissabte i no per que em costes a mi, si no per que va ser ell qui va patir, pero també vaig veure que tot i patin és capaç de tirar endavant i no abandonar, mes tar o mes aviat arribaré a dalt de tot i et guanyaré, m'ho va repetir varies vegades.

La part final, els dos últims km van ser impresionants, anavem fent la serp, així pujava millor, tant be que es va recuperar i molt, en faltar uns deu metres em va fotre un pal i va pasar la ratlla de dalt primer, mentres jo em vaig quedar amb un pam de nas, va pasar com un campió, amb els braços enlaire i les persones que estaven alla dalt l'aplaudient.

EM VA GUANYAR, com a ciclista i crec jo que mes com a persona, per l'esforç que va fer per arribar alla dalt.

Vacances Andorra

Aqui en ple esfoç pujant les últimes rampes de Pal

Aqui estavem al pricipi d'en Valira

Bones amics, avui m'estreno amb aixó dels blogs, aqui teniu unes fotos del les pasades vacances a Andorra, n'estic molt orgullos del meu fill, va pujar el port d'en Valira tan sols amb 15 anys, i després d'un dia de descans es va menjar la pujada a l'estació de Pal, sortint d'Anyós Park.